La forma de moure’ns, el mode de transport que utilitzem per anar a la feina, a estudiar, la freqüència en que viatgem lluny de casa, si ho fem sols, o en grup, diu molt sobre cóm ens relacionem els uns amb els altres, sobre la forma de viure de cadascú. Ens movem massa, i ens hauríem de moure menys? Ens movem massa poc? Ens haurem de deixar de mouren's? Ens hem de continuar movent, però d’una altra manera? Els joves i adolescents reben més informació i es comuniquen molt més que els seus pares i professors, però es mouen també més que ells? Diguem quant i cóm et mous, i et diré qui ets!
La mobilitat de persones i mercaderies, d’energia, d’informació, depèn de l'economia, i de la tecnologia disponible, i al mateix temps els condiciona: sense mobilitat i comunicació, no hi pot haver desenvolupament, ni es pot generar coneixement. D’altra banda, però, l’energia que necessiten els transports actualment s’aconsegueix majoritàriament amb combustibles fòssils, generant bona part de les emissions de CO2 relacionades amb l’escalfament del planeta.
Actualment vivim en un moment de transició tecnològica, ple d’incerteses i d’oportunitats, i molts futuròlegs, experts de totes les disciplines, visionaris o gurus, han especulat sobre els futurs que ens esperen a trenta o quaranta anys, definint escenaris, més o menys optimistes o pessimistes, probables o improbables, convenients o inconvenients. Però els escenaris són eines de reflexió prospectiva, i tots són interessants: només cal que siguin coherents internament, que imaginin móns possibles.
Per imaginar el futur, sinó científicament al menys d'una forma sistemàtica, i racional, es convenient utilitzar una metodologia basada en escenaris:
Els escenaris són visions de futur, però també de l'evolució des de la situació actual, al llarg del temps.
Es construeixen de forma tant qualitativa (com a relat que integra tot allò que és important de ser dit) com quantitativa (utilitzant models de previsió científica, de la demografia, l'economia, la mobilitat...) per preveure algunes tendències claus.
La construcció d'escenaris alternatius contrastats ens permet identificar i anar més enllà d'estereotips, de projectar en el futur els nostres prejudicis d'avui.
L’aspecte fonamental de qualsevol escenari es la seva coherència interna: la versemblança d'un escenari depén de la seva coherència. No cal que sigui probable, però per ser rellevant, ha de ser possible.
Poden definir-se tant escenaris prospectius (especulacions del futur) com escenaris normatius (visions del futur que haurien de ser).
Podem preveure mirant endavant (forecast), preveient qué passaria en el futur si les tendències actuals no canviessin (escenari tendencial, o base, o de referència) o imaginar el futur que volem (escenari normatiu) i preveure anant enrere, d'una forma retrospectiva fins arribar al moment actual, les accions i les circumstàncies que el podrien fer possible (backcast).
Més que del futur, hauríem de parlar, doncs, dels futurs possibles, dels futuribles... com deia Bernard de Jouvenel, un dels primers prospectivistes europees. Si bé a França i a la resta d'Europa els estudis prospectius són freqüents, a Espanya i Catalunya són més escassos (l'Institut Europeu de la Mediterrània va fer el primer estudi prospectiu amb Hugues de Jouvenel "Catalunya 2010", a principis dels anys noranta, posteriorment el Departament de la Presidència elaborà "Catalunya 2020", l'any 2003,...).
