El 1950, cinc anys després de la Segona Guerra Mundial, es pot considerar com moment on la major part de les evolucions actuals van partir des d'un punt inicial, amb un nivell relativament baix, en algun casos des de gairebé zero (les ciutats i les infraestructures es van destruir, havia molt pocs cotxes circulant, poc turisme, molta gent encara treballava a l’agricultura, el procés de la integració política europea no havia començat, i Europa estava dividida, amb poc intercanvi social o econòmic, entre l'Est i l'Oest). Abans de 1950, Europa va estar implicada en guerres globals, el 1914 i el 1940.

D'altra banda, 2050 es considera, per molts experts, com un Punt de Singularitat en la història humana, el moment en el que si, les tendències actuals continuen, la capacitat dels ordinadors de processar informació superarà la capacitat del cervell humà. Un món que va més enllà dels límits naturals, amb informació i, potser, energia infinita. Durant la dècada passada, molts pensadors rellevants han anunciat prematurament ja "el final de la història" (Francis Fukuyama), "el final de la distància i la geografia" (Francis Caircross), "el final de les barreres naturals" (Thomas Friedman), o "l’inici de l’era creativa" (Richard La Florida). Estem al punt de partida de l'Era de l'hidrogen (Jeremy Rifkin), o de l’Era solar (Fritjof Capra).

El fet és que el desenvolupament tecnològic és avui més ràpid que ho va ser en dècades anteriors, tot i que algú que hagi viscut durant la primera globalització, entre el 1800 o 1850 i el 1900, pugui tenir la mateixa sensació. Durant aquest període, el transport a cavall va ser substituït per els cotxes i els avions, i l’electricitat va ser introduïda al llars. Però el fet és que el sistema industrial altament centralitzat i jeràrquic desenvolupat en el segle XX, basat en gran part en la producció en massa de mercaderies estandarditzades, està canviant lentament cap un sistema de producció descentralitzat i de xarxa capaç de proporcionar productes i serveis personalitzats. Richard Sennet argüeix que la creativitat i l'artesania estan tornant. Per primera vegada a la història humana, els adolescents estan més al corrent de les noves tecnologies que els seus pares o professors, i comunitats virtuals enormes estan emergint exponencialment.

Les forces impulsores principals que formen el futur d'Europa en les dècades properes són ben sabudes: poblacions que envelleixen, globalització econòmica, i innovació tecnològica en computació, energia, biotecnologia, nanotecnologia i transport. Els ritmes i les intensitats d’aquestes forces impulsores i dels seus impactes en la societat, i en la mobilitat, són tanmateix més difícils de preveure.

Al principi d'aquest període de transició, dos aspectes s'han de tenir presents quan imaginem el futur més enllà::

• La incertesa és més gran ja que estem en un període de transició (pel que fa a la migració, o l’aparició de les economies asiàtiques, la introducció al mercat de energies alternatives,  i noves tecnologies del transport, etc.)

• L'impacte de les polítiques públiques pot ser també molt gran. Les decisions polítiques en els pròxims anys poden suposar l’acceleració o limitació de les tendències emergents (per exemple,  la implementació de les tecnologies del transport ja existent, com els vehicles elèctrics, el “carsharing”, els sistemes informatitzat de gestió del trànsit). Diferents regions del món poden tenir evolucions econòmiques molt diverses en el futur, tot dependrà del profit que li treguin a les  noves tecnologies per augmentar la productivitat de les seves economies, o de la flexibilitat per adaptar les institucions socials al nou entorn.

Per experimentar: Es pot imaginar el futur científicament? Visions de 4 escenaris extrems | Crea els teus propis escenaris de futur

Per llegir: Diguem com et mous i et dire qui ets! | Com serà Europa al 2050? Tendències de futur | 2005-2050: un període en transició | Visions sobre l'impacte social de la tecnologia | Quin impacte ambiental té el transport | Què opines dels futurs que profetitzen els gurus? | Per què ens hauriem de creure els resultats dels simuladors?