Objectius Què cal saber Desenvolupament pas a pas Avaluació

Suggeriments


 

Informació


Residus és una mena d’expressió maleïda que normalment associem a «problema», «repel·lència», «pudor», «contaminació», etc. Si hi ha raons que expliquen aquestes reaccions, també hem de dir que els residus són quelcom ben «natural», formen part de la mateixa estructura de la biosfera. En efecte, la vida avança deixant enrere una llarguíssima cua de molècules orgàniques de tot tipus: la «contaminació» no ha estat pas inventada per l’home. Per tant, seria bo començar per acceptar els residus.


Ara bé, si la humanitat no és l’inventora dels residus sí que n’és actualment una productora desorbitada, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat.


Pel que fa a la quantitat, el problema comença amb la tendència a la concentració urbana: en un espai molt reduït i molt artificialitzat es produeix un gran nombre de deixalles que són poc susceptibles de retornar als cicles naturals. Llençar i abandonar les deixalles al carrer fou una pràctica habitual a les ciutats i encara ho és en moltes dels països de Tercer Món, amb els problemes de salubritat i incomoditat que això comporta. No fou fins al 1883 que, a París, el governador Eugène Poubelle va imposar la galleda de les escombraries obligatòria davant de cada immoble (per això els francesos encara anomenen poubelle aquesta galleda). Poc després organitzà la recollida i el tractament de les escombraries, situació que s’estengué ràpidament a la majoria de ciutats europees. Des d’aleshores, la quantitat d’escombraries domèstiques ha crescut de manera galopant com a conseqüència de l’espectacular augment del consum. Tot i així, les darreres dades sobre generació de residus domèstics a Barcelona són optimistes, ja que s’aprecia una lleugera disminució de la generació, passant de 1,52 kg/hab i dia al 2005 als 1,46 kg/hab i dia al 2009.


Pel que fa a la qualitat, moltes de les deixalles que produïm actualment no són matèria orgànica, sinó altra mena de residus difícilment integrables en els sistemes naturals, i a vegades clarament destructors, com els residus tòxics: aquests són l’1% del total, però controlar-los s’emporta un percentatge d’esforç i d’inversió molt més elevat.


Quan el camió de la brossa s’enduu el contingut del contenidor (versió moderna de la poubelle), el problema de les deixalles ha desaparegut dels nostres ulls, però sabem que continua. Aquests residus s’han de tractar i l’operació és complicadíssima per la gran quantitat i la complexa qualitat. Com ho fem?


No hi ha, si més no per ara, cap sistema perfecte, tots tenen inconvenients. Per això la millor política és produir menys deixalles donant una vida més llarga als productes i usant els materials de manera més eficient. D’aquí neix l’estratègia del «re-»: recuperar, reduir, reutilitzar, reciclar, ... Amb aquesta finalitat, cal separar els residus en origen, promoure la recollida selectiva, aplicar un màrqueting per introduir els productes reciclats al mercat, etc. Però encara hi ha un pas més a fer recorrent a un altre mena de «re-»: es tracta de repensar les nostres necessitats, de replantejar el consum de recursos naturals, de reduir la producció de deixalles, de refusar els embalatges efímers, etc.


El pas següent és ser conscients que cal assumir els inconvenients que comporta la nostra vida avantatjosa i enfocar els problemes raonablement i desapassionadament. De deixalles en continuarem produint i com s’ha dit no hi ha cap sistema definitivament bo per eliminar-les: parlar d’«impacte ambiental» o «agressió a la natura» esdevé la majoria de vegades un recurs tòpic, fins i tot clarament demagògic. El que cal és cercar en cada cas les solucions menys lesives per al medi i per a la nostra salut, i més apropiades a cada circumstància específica: difícilment una solució és igualment convenient arreu.


Actualment els sistemes d’eliminació que s’utilitzen són bàsicament tres:

– el dipòsit_controlat

– la incineració

– el compostatge ( amb possible metanització).


En les fitxes tècniques s’expliquen les característiques de cada un, i els seus avantatges i inconvenients. Tanmateix, la tendència és pensar en un tractament integral de manera que qualsevol instal·lació hauria de tenir una part de tria i separació i encaminar la majoria  de residus cap al reciclatge; els sistemes de dipòsit o destrucció només s’haurien d’aplicar a la fracció no susceptible de ser reaprofitada.

 

Objectius Què cal saber Desenvolupament pas a pas Avaluació

Suggeriments

 
Descarrega l'activitat    
Edat Edat: a partir de 12 anys
Durada Durada: 60 minuts
Grup Grup: de 20 a 30 participants
Materials Materials: fitxa de valoració (3 còpies), fitxes tècniques (3 còpies de cada una), descripció comarca (1 còpia), etiquetes adhesives (1 per participant)
Documentació necessària: Fitxa Valoració, Fitxa tècnica1, Fitxa tècnica2, Fitxa tècnica3, Descripció comarca
Documentació addicional:  Compost , Taula Evitar substàncies
Espai: interior
matèries Matèries: ciències naturals i socials, tecnologia
conceptes claus Conceptes clau: residus urbans, sistemes de tractament de residus, anàlisi d’impactes
Altres conceptes Altres conceptes: residus agrícoles, ocupació del territori, tecnologia, contaminació, complexitat, minimització, sanejament, consciència, participació ciutadana
Procediments i valors Procediments i valors: anàlisi, comparació, maneig d’informació, càlcul, localització, simulació, argumentació, deducció, valoració, verificació, treball en grup; acceptació, cooperació, reflexió, solidaritat