Hàbitat: el perquè d'un projecte

 

L’hàbitat és l’espai vital, el medi físic que reuneix les condicions adequades per afavorir la vida i el desenvolupament d’una espècie, el lloc del qual vivim i el lloc que habitem. Per a cada espècie és l’àmbit on troba tot el que li fa falta per viure; per al conjunt dels éssers vius és el planeta.

Ja sigui com a nens, joves o adults, per saber resoldre les activitats quotidianes i ser conscients de com l’entorn les determina, necessitem conèixer bé el nostre hàbitat. Però aquest és complex i canviant, i entendre’l implica el repte d’un aprenentatge permanent i un esforç creixent d’abstracció i de comprensió d'aquesta complexitat.

Des de sempre, les persones han tingut visions particulars del món que han determinat les seves accions sobre d’ell. D’aquesta manera s’han acumulat informacions, experiències i coneixements que modelen les visions actuals sobre l’entorn.

Avui sabem que la Terra és la llar dels éssers vius i que tots s’inter-relacionen i són interdependents, incloent-hi les persones. Que la Terra i els seus recursos són limitats i que en aquest moment la població humana és molt nombrosa i consumeix massa recursos. D’aquí el repte de viure de manera sostenible, és a dir, d’actuar sense ultrapassar la capacitat de regulació de l’ambient.

Tal com ja assenyalava en els anys setanta el pensador nord-americà R. Buckminster Fuller, l’abundància de recursos immediatament consumibles ha estat suficient fins ara per permetre la nostra existència malgrat la nostra ignorància sobre els límits. Fins avui,
el creixement de la humanitat ha estat suportat per
la Terra, aparentment, com en el cas d’un ocell dins de l’ou, que té un subministrament de nutrients per desenvolupar-se fins a cert punt. Però la nostra nutrició sostinguda innocentment en un sistema de tempteigs i errors s’esgota: haurem d’eixamplar les ales del nostre intel·lecte i volar o morir.

Sabem també una mica més sobre nosaltres mateixos i de com aprenem i desenvolupem les nostres capacitats. Passar a l’actuació no és fàcil, atès que conèixer i pensar són processos que no determinen necessàriament realitzar accions responsables. Saber com fer les coses i portar-les a execució requereix també un procés d’aprenentatge.

Les accions responsables per a una vida sostenible no són cap excepció. Per això, quan recorrem a frases com «conèixer per conservar» o bé «pensar globalment, actuar localment» ho fem perquè juntament amb l’exigència d’un esforç de comprensió i anàlisi de dades, d’un anar més enllà dels límits coneguts per l’experiència personal, inclouen la necessitat de perfilar criteris sobre què cal fer i com per participar en la recerca de solucions específiques en la comunitat i l’entorn local.

Així, un projecte d’educació ambiental que busqui afavorir processos individuals i col·lectius de transició cap a una societat més sostenible no pot limitar-se a l’ensenyament-aprenentatge de conceptes. D’una banda, ha de completar-se amb l’ensenyament-aprenentatge de procediments. De l’altra, han de considerar-se els valors, sentiments i emocions i també els comportaments i hàbits, conscients o inconscients.