A Ersília, per establir les relacions que regeixen la vida de la ciutat, els habitants estenen fils entre els angles de les cases, blancs o negres o grisos o blancs i negres segons indiquin relacions de parentiu, intercanvi, autoritat, representació. Quan els fils són tants que no s’hi pot passar pel mig, els habitants se’n van; es desmunten les cases, resten només els fils i els sostenidors dels fils. Del coster d’una muntanya, acampats amb les seves andròmines, els pròfugs D’Ersília miren el garbuix de fils estesos i els pals que s’aixequen en la planúria. I allò encara és la ciutat d’Ersília i ells no són res. Així doncs, quan viatges pel territori d’Ersília trobes les ruïnes de la ciutat abandonada, sense els murs que no duren, sense els ossos dels morts que el vent fa rodolar: teranyines de relacions intrincades que cerquen una forma

Ersília, segons com, no és una ciutat, o és totes les ciutats a la vegada, perquè no s’hi pot estar a Ersília: no és un lloc sinó un moment, una relació simultània, una comunitat de coincidències ubícues. Avui que l’home és el primer agent geomorfològic (l’energia emprada en transformar el planeta és superior a la de la deriva dels continents, terratrèmols, vulcanisme i erosió convinades), l’home abandona el paisatge inhòspit d’Armilla per refugiar-se en Ersília, la ciutat virtual, d’adreces d’Internet i telèfons mòbils i cases individuals o col·lectives aïllades o dins d’edificis de qualsevol forma a qualsevol lloc, hiperconnectades a totes les xarxes de transmissió d’energia, informació i recursos. No és pot dir que l’estructura d’Ersília s’inspiri en formes circulars o espirals, o d’hèlix, quadrats o hexàgons. Més aviat evoca, potser, el so d’una ona, una paràbola.

I al final del viatge, les formes elementals (el cercle perfecte, l’espiral interminable i l’hèlix, les paràboles i les ones, els paraboloides hiperbòlics, els fractals...) es revelen com estructures ocultes, però presents, generadores d’ordre en formes diverses, naturals, inerts o vives, artificials. Com la geometria viva del paisatge. El catàleg de les formes sigui inmens i que fins que cada forma no hagi trobat la seva ciutat noves ciutats continuaran naixent.

Text: Calvino, Italo (1985) Les ciutats invisibles.Editorial Empúries